Skip to content

EL CÈNTIM SANITARI: CRÒNICA D’UNA MORT ANUNCIADA

17 Setembre 2012

L’Impost sobre les Vendes Minoristes de Determinats Hidrocarburs, popularment conegut com a “cèntim sanitari” ha tingut un futur incert gairebé des de l’inici de la seva vida i, finalment, la seva mort ja té data. El que encara no sabem és si descansarà en pau o reapareixerà en forma de fantasma que terroritzi les ja prou castigades arques de l’Administració. Tot dependrà del sentit en que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronunciï en el procediment en curs que tot seguit comentem.

L’impost va ser creat per la llei d’acompanyament a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2002, i va entrar en vigor l’1 de gener d’aquell exercici. Complint els acords que en el seu moment es van adoptar al Consell de Política Fiscal i Financera, es va crear en el marc del sistema de finançament autonòmic, i la seva recaptació va quedar afectada a la cobertura de les despeses en matèria de sanitat i medi ambient de les que són responsables les Comunitats Autònomes. Com a impost cedit, el tipus de gravamen el fixen, dins de determinats límits, les Comunitats. Curiosament, és en els darrers temps, quan la desaparició de l’impost es començava a veure com a imminent, quan les Comunitats han tendit a fer un ús més important d’aquest instrument de finançament. Això resulta comprensible atenent a la imperiosa necessitat de recursos de les Administracions autonòmiques, però pot acabar convertint-se en un bumerang que acabi impactant en els seus pressupostos.

Dèiem que la vida de l’impost ha estat atzarosa des dels primers anys de la seva existència, i és que sempre ha estat en el punt de mira de la Comissió Europea. No hem d’oblidar que els impostos especials estan harmonitzats a nivell europeu, de forma que la normativa comunitària és restrictiva en relació a la possibilitat de crear figures tributàries que gravin productes, en aquest cas els hidrocarburs, que són objecte de gravamen per part dels esmentats tributs. Ja a mitjans de 2003 la Comissió va enviar un escrit de requeriment a les autoritats espanyoles, que va ser contestat manifestant desacord. Després de reiterar el requeriment l’any 2006, finalment la Comissió va emetre un Dictamen motivat el maig de 2008 en el que considera improcedent el tribut i planteja la seva nul·litat.

La Comissió creu que el tribut és contrari a la normativa comunitària, en concret a l’article 3.2 de la Directiva 1992/12/CEE. Aquest article preveu la possibilitat de que els productes ja subjectes a impostos especials es puguin gravar per altres impostos indirectes només quan compleixin les dues condicions següents:

a)      Que tinguin una finalitat específica. L’Estat espanyol considera que aquesta condició es dóna, ja que el tribut tindria una finalitat específica, i aquesta estaria vinculada a les actuacions en sanitat i medi ambient finançades amb la seva recaptació. No obstant, el concepte de finalitat específica definit per la jurisprudència del Tribunal Justícia de la Unió Europea exigeix que la finalitat sigui extrafiscal i no pressupostària –és a dir, que l’objectiu sigui alterar comportaments dels ciutadans, no recaptar, amb independència del destí posterior d’aquesta recaptació–; per altra banda, exigeix que els objectius no es puguin aconseguir mitjançant els impostos harmonitzats ja existents –ja que, si així fos, ja no seria una finalitat específica d’aquest tribut. Doncs bé, sembla clar que cap d’aquestes dues característiques es donen en aquest impost.

b)      Que respectin les normes impositives aplicables en relació amb els impostos especials o l’IVA per a la determinació de la base imposable, la liquidació, el meritament i el control de l’impost. Tampoc això es dóna, ja que mentre que els impostos especials es meriten en el moment en que els productes deixen l’últim dipòsit fiscal, aquest tribut ho fa quan els productes es venen en un establiment de venda al públic. I pel que fa a l’IVA, tampoc hi ha coincidència ja que mentre aquest és un impost plurifàsic, el que ens ocupa és monofàsic en fase minorista.

Tot i el temps transcorregut des que la Comissió va requerir l’Estat espanyol a anul·lar el tribut, aquest no donava una solució al conflicte. Mentrestant, alguns contribuents afectats van iniciar procediments judicials per a obtenir la devolució de l’impost pagat, considerant que les quantitats pagades són indegudes ja que el tribut no s’ajusta a Dret. És cert que el subjecte passiu de l’impost, en general, són els venedors –bàsicament, les empreses titulars de les gasolineres– i, per tant, són aquests els que han ingressat l’impost i els que, en el seu cas, haurien de sol·licitar la devolució d’ingressos indeguts. No obstant, l’article 14.1 del Reglament general de desenvolupament de la Llei General Tributària preveu, per al cas dels tributs per als que s’estableix l’obligació legal de repercussió, la possibilitat de que la sol·licitud de devolució sigui efectuada per la persona que hagi suportat aquesta repercussió. Això obre la via per a que les empreses consumidores dels hidrocarburs gravats puguin sol·licitar la devolució. Com es pot intuir, les empreses sol·licitants són principalment transportistes.

El camí recorregut per aquestes empreses es pot resumir de la següent manera: sol·licitud de devolució a l’Administració (i denegació), reclamació econòmic administrativa (i desestimació) i recurs contenciós administratiu. En aquest punt, el que es busca és que el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat de la que es tracti  plantegi al Tribunal de Justícia de la Unió Europea una qüestió prejudicial, cosa que aquest ha de fer si té un dubte raonable en relació a la interpretació d’una norma de Dret comunitari que sigui necessari aclarir per a poder resoldre el recurs. Incomprensiblement, els tribunals de diverses comunitats (La Rioja, Illes Balears, Andalusia, Castella-Lleó), han considerat que no hi ha dubte de que l’impost no és contrari a la normativa comunitària, tot i el dictamen motivat de la Comissió. No obstant, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sí que ha considerat que existien dubtes raonables, i ha plantejat la qüestió prejudicial, la resolució de la qual està pendent en el moment d’escriure aquestes línies.

En aquest procediment, a més de les parts, poden formular al·legacions la Comissió Europea i qualsevol Estat de la Unió Europea que hi tingui interès. En aquest cas, els Estats que han formulat al·legacions –totes a favor de la legalitat del tribut– a més d’Espanya, són Portugal i Grècia, aliança que, tot i la seriositat del tema, remet a vells acudits. Les al·legacions de la Comissió, evidentment, han estat a favor de l’anul·lació de l’impost.

Què pot passar si finalment, com es probable, el Tribunal resol l’anul·lació del tribut? Tret que el propi Tribunal limiti l’abast dels efectes, la sentència permetria sol·licitar la devolució de tot el que s’ha pagat per l’impost en el període no prescrit. Però, a més, la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 26 de gener de 2010 (assumpte C-118/2008) obre la porta a que es pugui reclamar fins i tot el pagat en els períodes prescrits, pel procediment de reclamació de la responsabilitat patrimonial de l’Estat, que aquest tindria per haver estat exigint un tribut contrari a les normes comunitàries.

El cop que rebrien les Administracions afectades seria molt dur, sobretot considerant les circumstàncies actuals. En les pròpies al·legacions de l’Estat espanyol, ocupa una part important l’exposició de les conseqüències d’una sentència desfavorable als seus interessos, sol·licitant una limitació en el temps dels efectes. Dins d’aquesta exposició es quantifica en gairebé dotze mil milions d’euros –l’1,1% del PIB espanyol– el que s’ha recaptat per aquest impost des de l’exercici 2002 fins el 2011. Tanmateix, cal considerar que el nombre de persones que l’han suportat és molt alt –qualsevol que hagi posat combustible al dipòsit del seu cotxe–, i que a la pràctica només reclamaran els que l’hagin suportat en quantitats de certa importància.

Davant d’aquesta situació, és comprensible que la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2012 hagi eliminat aquest impost, suplint el seu paper amb una modificació de l’Impost sobre Hidrocarburs, amb efectes 2013. El que resulta incomprensible, vist tot l’anterior, és per què s’ha tardat tant en fer-ho, generant una bomba de rellotgeria que pot esclatar ben aviat. L’Estat justifica el retard pel fet que fins 2013 no entra en vigor la Directiva que permet diferenciar regionalment la imposició sobre el consum energètic, condició necessària per al canvi esmentat. Tot i això, no sembla gaire justificable que l’Estat al·legui les greus conseqüències sobre les finances públiques, quan en serà el principal responsable per no haver actuat abans. Després de tot el que hem vist, no podrà dir que no estava avisat.

 

Els comentaris estan tancats.